Quan em varen proposar escriure un article sobre tendències de l’exteriorisme el primer que vaig pensar és ¿sabran els lectors que és l’exteriorisme?

Quan fa anys a l’Arboretum vam començar a utilitzar aquesta paraula, mig en broma mig seriosament, en realitat no l’havíem escoltat abans.
Des de sempre he col•laborat amb arquitectes, decoradors i interioristes que em consultaven que podien fer amb les terrasses, patis, o terrats dels seus clients. No sabien com solucionar aquests espais. No coneixien les plantes, els productes ni els materials més adients per decorar amb èxit els espais exteriors. Va ser llavors quan els vam apuntar que, igual que ells es definien com interioristes, nosaltres érem doncs exterioristes: els especialistes en dissenyar espais exteriors.
El diccionari de la Reial Acadèmia no conté l’entrada exteriorisme. Lògicament si que apareix la paraula interiorisme que es defineix com: “l’art de condicionar i decorar els espais interiors de l’arquitectura”. Llavors no crec que sigui molt difícil fer-se una idea del significat de la paraula exteriorisme ..
Però per a mi exteriorisme és alguna cosa més, és dissenyar amb totes les conseqüències un espai exterior. Donar vida a grans i petits espais urbans sense oblidar que formen part d’un tot que és l’habitatge. Concebre aquests espais com una part essencial del mateix, on gaudir moltes de les hores que les persones passem “dins” de casa. Perquè els conceptes dins i fora no són excloents sinó que han de conviure en harmonia. Per això és essencial tenir-ne cura al mateix nivell. Exteriorisme és aconseguir que sobre la terrassa o el jardí giri l’atenció principal d’un interior i viceversa, de manera que tots dos s’integrin sense fractures, en harmonia.


Un cop deixat clar el concepte exteriorisme hauria de parlar de tendències.
En un primer moment em vaig plantejar parlar de bones i males tendències però finalment em va semblar pretensiós decidir que és bo i que és dolent. Parlaré llavors del que està “in and out”, o del que “puja i baixa” en exteriorisme. O més concretament del que a mi m’agradaria que pugés i baixés.
El primer que trobo positiu, lògicament, és la re valorització del nostre treball. Ara que l’espai vital és un veritable luxe, els clients, ja siguin particulars, hotels, arquitectes o decoradors, entenen que els espais exteriors no es poden conformar en albergar simplement un menjador d’estiu i una zona d’ombra. Han de convertir-se en agradables zones de reunió, d’esplai, d’aïllament i intimitat, en suggestius espais per a la lectura, l’oci o la xerrada, els amics i la família. Espais que han de ser tan importants com el saló principal o el dormitori, i estar equipats amb aquests criteris, dins dels condicionaments que imposa l’aire lliure. Que han de convertir-se en veritables “chill out” amb una utilitat diària molt per sobre del que és habitual. I lògicament això és positiu per a l-exteriorisme.

Lligat a això, o simplement com a conseqüència d’això, en pocs anys el mercat ha donat un tomb pel que fa a oferta de nous productes aptes per a l’ús a l’exterior. Actualment els més reconeguts dissenyadors del món estan col•laborant amb els millors fabricants per crear tot tipus de mobles i complements específics per als espais exteriors. Noms com Philippe Starck, Patricia Urquiola, Karim Rashid, Jean Marie Massaud, Javier Mariscal i molts altres signen col•leccions outdoor. L’oferta en pocs anys s’ha multiplicat exponencialment. Però no només limitant-se a mobles com taules, cadires, butaques i sofàs, avui l’oferta es complementa amb llums, xemeneies, cuines, neveres, cortines, para-sols o fins i tot una vinoteca, tot preparat per resistir la intempèrie.
Però hi ha també una part negativa i que em preocupa especialment Que és doncs el que, segons la meva opinió, està out o hauria de ser una tendència a la baixa en exteriorisme? La desnaturalització dels espais exteriors. L’exigència de reduir el manteniment i cura dels espais exteriors, la tendència a reproduir (copiar) a l’exterior els espais pròpiament indoor, el gust pel “net” i “brillant” ens fan perdre part de l’essència del que hauria ser un espai exterior. Precisament decorem els exteriors per poder gaudir del sol, l’ombra, l’aire, les olors, …. No es pot o no s’ha de dissenyar una terrassa només amb una tarima de fusta sintètica, mobles de Ratan sintètic, testos de polietilè, gespa i plantes artificials. I encara que sembli una broma he tingut més d’una demanda en aquesta direcció. No estic en contra de l’ús d’aquests materials, ni molt menys. En la majoria dels casos són un avenç que ens permet millorar en el disseny, però cal utilitzar-los amb criteri i mesura. No podem, ni hem de renunciar a les plantes naturals. Podem i hem de prescriure aquelles espècies més adequades, aquelles varietats autòctones més resistents, però mai renunciar-hi. Com deia la nostra admirada i tristament desapareguda paisatgista Beth Figueres “la vegetació és una eina de la modernitat; no és un farciment, sinó un idioma molt eloqüent”. La vegetació ens connecta amb la natura. En un entorn urbà d’asfalt, ciment i vidre les plantes són imprescindibles. Però les plantes creixen i cal regar-les, podar-les, cuidar-les, mimar-les … i les plantes renoven les fulles i floreixen, … .. i “embruten”. Els clients ens demanen plantes que no hagin de cuidar-se, ni regar-se, que no perdin les fulles, gairebé millor que no floreixin, ni tampoc cal que facin bona olor (ja posarem ambientadors ….). I això gràcies a Déu no existeix. El mateix passa amb l’ús de les fustes naturals, tropicals o autòctones i les fustes composite o WPC. L’ús de fustes tropicals no hauria de ser un problema quan estan certificades. Les fustes WPC no són estrictament sintètiques doncs aproximadament el 70% de la seva composició prové de fusta reciclada. El problema és un altre. Tots els materials poden ser bons quan s’utilitzen correctament. Si preferim utilitzar fusta WPC en un jardí, o testos de PE, hem de compensar-ho amb un correcte ús de la vegetació.
Fa molts anys, en la visita a una fàbrica de mobles de jardí a Holanda, em vaig fixar que hi havia algunes taules de fusta a sol i serena. Li vaig preguntar al director de l’empresa el per què i em va contestar que les estaven preparant per enviar a Anglaterra. No concebien posar una taula que semblés nova en els seus magnífics porxos i jardins. Fins que la fusta no havia adquirit la solera necessària, perdut la brillantor i tornat d’un color gris cendra no es netejaven i es podien enviar a Anglaterra. Això és cultura de jardí.

Fa pocs mesos vam canviar els testos de polietilè d’una terrassa per que estaven tots ratllats, descolorits i sense la brillantor original. No enteníem que els havia passat. Més tard vam saber que la propietària les feia netejar i fregar, com a mínim, un cop per setmana. El jardí o la terrassa no han de ser la cambra de bany d’una clínica. No cal que tot estigui net i immaculat, higienitzat i desinfectat. Tampoc han de tenir acabats de moble d’interior; s’han de poder veure els cargols, i les esquerdes naturals de la fusta. Hi ha d’haver fulles i flors a terra. Les plantes han de florir i donar fruits. I canviar d’estat segons l’estació. No hem de renunciar a les flors de temporada encara que haguem de renovar-les cada canvi d’estació.
Els espais exteriors han de ser espais dinàmics i sobretot VIUS.

Xavier Bisbe i vives
Paisajista